Els altres Tísner

 

 

 

 

 

 

 

Taula rodona, 19 de juny de 2012, a les 19 h, al Col·legi de Periodistes de Barcelona.

Participants:
Lluís Quinquer, periodista
Joan Tharrats, guionista
Kap, dibuixant
Maria Llopis, traductora

Quan em van oferir de participar en aquesta taula rodona sobre els «Els altres Tísner», em vaig sentir molt afalagada i, per què no dir-ho, també em va fer molt de respecte. Parlar del Tísner traductor, tot un repte!

Quan vaig estudiar Tísner a l’escola i després a la Facultat de Filologia, se’ns parlava del Tísner escriptor, tot i que ja sabíem que era un personatge polifacètic i molt carismàtic i que va començar fent de ninotaire per a moltes revistes de la seva època.

No va ser fins molts anys més tard, quan jo ja em dedicava a la traducció professionalment, que vaig saber que Tísner també havia estat traductor. Allò em va impressionar molt. Saber que Tísner havia fet de traductor donava un gran prestigi a la nostra professió. Era com si, des del més enllà, Tísner ens fes l’ullet a mi i a tot el col·lectiu de traductors i ens digués «vosaltres també sou importants, no sou tan invisibles com us penseu». I és que el traductors tenim tendència a sentir-nos una mica invisibles, segurament perquè sovint ens fan sentir així…

És possible que la faceta de Tísner com a traductor sigui la menys coneguda de totes, potser a causa d’aquesta invisibilitat a què feia referència. Potser també perquè la seva obra com a traductor no va ser tan prolífica com en altres àmbits. En total va traduir vuit llibres, però tots ells d’autors del segle xx de primera fila internacional. Tots els traductors, jo inclosa, mataríem per poder-los traduir. Aquí teniu la llista de les seves traduccions perquè us en feu una idea.

Del castellà al català:
– Gabriel García Márquez. Cent anys de solitud. Barcelona: Edhasa, 1970.
– Gabriel García Márquez. Crònica d’una mort anunciada. Barcelona: Grijalbo, 1982.
– Jorge Luis Borges. L’Aleph. Barcelona: Gedisa, 1983.
– Mario Vargas Llosa. Els cadells i altres narracions. Barcelona: Grijalbo, 1984.

De l’anglès al català:
– Truman Capote. A sang freda. Barcelona: Aymà, 1966.
– Allan Sillitoe. La solitud del corredor de fons. Barcelona: Empúries, 1985.
– Gerald Green. Holocaust. Barcelona: Club del Llibre, 1979.

Del francès al català:
– Marguerite Yourcenar. El temps, aquest gran escultor. Barcelona: Laia, 1984.

Quan va començar a traduir algunes obres de l’espanyol al català, alguns se li van tirar a sobre criticant-lo amb mordacitat per haver passat al català unes novel·les «que tothom entenia» –deien– en la seva llengua original. Tísner, però, considerava que feia un servei al lector, ja que l’espanyol, i especialment el sud-americà, té molts modismes i giragonses del llenguatge que no sempre entenem els qui tenim com a llengua materna el català. Poc podrien arribar a pensar els qui el criticaven o en feien mofa que l’estratègia de publicar en català obres escrites originalment en espanyol acabaria resultant amb el temps una estratègia editorial d’èxit. Només cal veure com s’han venut L’església del mar, versió catalana de La catedral del mar d’Ildefonso Falcones, o L’ombra del vent, originalment en espanyol (La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón). En això, com en altres coses, Tísner va ser un avançat del seu temps.

De totes les traduccions que va fer m’agradaria centrar-me en Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez, perquè va ser segurament la seva aportació més important a la traducció en català i també perquè va tenir un seguit d’elements que la fan molt especial.

En primer lloc, perquè el procés de la traducció es va produir al revés. M’explico. Normalment al traductor li encarrega la traducció d’un llibre una editorial, una agència literària, de vegades el mateix autor… Però, en el cas que ens ocupa, va ser al revés: el traductor, Tísner, va oferir la traducció a l’autor, García Márquez.

García Márquez (Gabo) i Tísner es van fer amics a Producciones Barbachano-Ponce (companyia cinematogràfica de Mèxic), on els dos treballaven: Gabo a la secció de guions, Tísner d’escenògraf. Gabo en aquells moments estava escrivint Cien años de soledad.

Tísner, quan ja va tornar a Barcelona després del seu exili, el 1965, un dia de treva de feina i com un joc, va agafar el seu exemplar de Cien años de soledad i en va traduir les primeres pàgines, en total unes quinze o vint quartilles, per veure com sonava. Li va agradar com quedava i va pensar que podia ser útil per al lector en català. Però altres feines el reclamaven i va desar aquells fulls traduïts en un calaix.

Al cap d’un temps, Gabo es trobava a Barcelona, on, com sabeu, ve sovint i fins i tot hi té casa. Es va trobar amb Tísner, i aquest va treure aquells fulls mecanografiats del calaix i els hi va ensenyar dient-li «a ver cómo te suena eso». Gabo ja coneixia prou el català per poder adonar-se de seguida que aquella traducció era una meravella. En va quedar entusiasmat i li va dir: «síguele, continúa hasta el final». Tísner en aquell moment no va gosar dir-li que no podia dedicar-se a traduir un llibre de 500 pàgines sense haver parlat del tema econòmic, trigaria molt de temps i hauria de deixar altres feines que necessitava per viure. Així que va pensar que quan a Gabo li interessés de debò ja en tornarien a parlar. Va tornar a desar, doncs, les quartilles al calaix.

Va passar força temps i García Márquez va tornar a Amèrica. Un dia, des d’allà, va trucar a Tísner i li va preguntar: «Oye, ¿cómo tienes lo de Cien años?», i Tísner li va contestar: «¿Cómo que cómo lo tengo? Pues como estaba». Gabo es va posar fet una fera, i llavors Tísner li va fer entendre que haurien d’haver parlat de diners. Gabo li va contestar: «Pues te jodiste porque ya la vendí, diciendo que ya estaba terminada».

I era veritat. García Márquez havia parlat amb l’editor d’Edhasa Antoni López-Llausàs, que llavors estava exiliat a Buenos Aires; li va manifestar el seu desig que el Cien años es traduís al català. López-Llausàs li va contestar que calia trobar un traductor, establir terminis, etc., però Gabo el va interrompre dient que el traductor ja el tenia i que, a més, la traducció ja estava feta.

Tísner va anar a veure Rosa Regàs, gerent de les edicions a Barcelona, i li va explicar la veritat per mirar de resoldre aquell malentès. En aquell moment es va produir una anècdota molt curiosa, que demostra la genialitat i el sentit de l’humor de Tísner: en el moment de pactar el preu, Tísner va proposar de cobrar 100 pessetes per holandesa, Rosa Regàs va posar cara de circumstàncies i li’n va oferir 90. Tísner ho va acceptar de seguida i van signar el contracte. Un cop el van haver signat, Rosa Regàs li va dir: «si haguessis insistit una mica te n’hauria pagat 100», i Tísner li va contestar: «si tu haguessis insistit una mica ho hauria fet de franc».

Tísner també va ser el pare dels mots encreuats en català. Va agafar el model dels mots croisés francesos, i va arraconar els de Pedro Ocón de Oro, que donava unes definicions que no feien rumiar gens. Hi va posar humor, criptologia, com els francesos, jugant amb l’equívoc i el doble sentit. Per traduir crucigrama es va basar en els mots croisés francesos, una llengua força més propera al català. Per tant, podem dir que Tísner també va ser terminòleg.

Tot plegat també m’ha fet pensar en les diferències en les eines del traductor de què disposava Tísner a la seva època i les que tenim ara els qui ens dediquem a aquest ofici. Cal recordar que Tísner va traduir durant els anys seixanta, setanta i principis dels vuitanta. Per tant no existien els ordinadors ni evidentment Internet. Me l’imagino en el seu racó de treball envoltat de diccionaris, enciclopèdies, gramàtiques, llibres de terminologia específica, i potser amb un telèfon per poder consultar amb algun company algun terme que se li escapava.

Actualment això ha canviat molt. Les noves tecnologies han obert un camí totalment nou als traductors. També treballem en el nostre racó, però ara tenim una finestra oberta al món que es diu Internet, on podem consultar tota mena d’informacions que necessitem per a la nostra feina; pràcticament totes les nostres eines estan en línia i també disposem de molts fòrum de traductors nacionals i internacionals que ens ajuden a resoldre els nombrosos dubtes que se’ns presenten en el nostre dia a dia.

Una d’aquestes eines és l’associacionisme. Sabem que Tísner va ser un membre molt actiu de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), fins i tot en va ser president del 1991 al 1994. Hi va defensar els drets dels escriptors i va demostrar que la unió dels professionals és molt important per poder-se fer sentir.

Des de fa uns quants anys els traductors també tenim aquesta «eina» tan important en l’APTIC (Associació Professional de Traductors i Intèrprets), que fa un gran servei als traductors: defensa els nostres drets, ens dóna suport, ens permet estar en contacte els uns amb els altres en aquesta professió sovint tan «solitària».

Moltes gràcies, Tísner, per la teva gran aportació al món de la traducció!

Maria Llopis
Sòcia número 490

Close Menu

Cookie Policy

This website uses first- and third-party cookies to improve our services.
By using our website, you agree to our cookie policy. More information

ACEPTAR
Aviso de cookies